Hola, em dic Gemma i soc fotògrafa.
Vull explicar una mica la meva història per qui vulgui arribar al fons de tot això i conèixer la procedència d’aquesta boja aventura.
Darrere les càmeres
Hola, em dic Gemma i soc fotògrafa.
Vull explicar una mica la meva història per qui vulgui arribar al fons de tot això i conèixer la procedència d’aquesta boja aventura.
Des de la meva adolescència sento una atracció natural cap a tot el que envolta el món artístic, amb especial fixació en la fotografia. Genètica paterna, crec. No recordo cap viatge on el meu pare no portés una càmera penjant del coll, per fer fotos o vídeos. A més, tinc records molt bonics de mon germà, ell i jo editant vídeos en VHS, d’estius, sortides, moments familiars, etc.
Amb 25 anys, l’any 2008, m’independitzo, i marxo de l’Hospitalet del Llobregat per anar a viure al Vendrell.
Des d’aleshores que no he parat de disparar amb la càmera digital (i moltes analògiques, diguem friqui) i d’anar a milions d’exposicions de fotos. Algunes m’han impactat tant que han fet variar certes creences personals.
Aquesta és la força que pot arribar a tenir la fotografia.
2018, un altre any molt important, el que més: em vaig convertir en mare d’un nen.
Això et trastoca la vida i te la gira cap per avall. Sense poder reincorporar-me a la vida laboral, a poc a poc torno a agafar la càmera, no podia deixar de fer fotografies a aquella petita vida que s’havia format a la meva panxa.
Vaig començar a conèixer molta gent del poble, de l’escola bressol i en altres àmbits familiars, i vaig començar a fer moltes fotografies a amics i amigues amb canalla.
Amb el pas del temps, allò de la fotografia que tenia com a hobby, es va anar convertint en una idea dins del meu cap: volia demostrar-me i demostrar-li al meu petit, de què si vols una cosa, t’has d’esforçar, i que si no surt, no passa res, perquè ho hauràs intentat.
I aquí estic, intentant demostrar que tinc ull, que tinc passió, que soc professional, que miro d’una altra manera, i que puc aconseguir que afició i professió vagin agafats de la mà.
I sobretot, sobretot, que mai és tard.
